Aquesta exposició no recull només una trajectòria artística, sinó una biografia emocional. És un recorregut per la capacitat del cos i de les mans per sublimar el dolor, per resignificar la pèrdua, per donar forma a allò que no es pot sostenir amb paraules.
És també un homenatge: a una mare que no va poder estimar-se a si mateixa, però que roman, convertida en mar, en plec, en presència.
La Mireia, al llarg d’aquests dotze anys, ha anat bastint una pau feta de formes, volums i silencis.
Plec a plec, vida a vida.
Una obra que ens recorda que l’art no és només expressió: és una forma de viure.